.

Montserrat Roig i Fransitorra va néixer a l'Eixample de Barcelona el 13 de juny de 1946. Era filla de l'escriptor i advocat Tomàs Roig i Llop (Barcelona 1902-1987), que ja havia conreat també la narrativa, la biografia i el teatre, i havia estat en contacte amb escriptors com Prudenci Bertrana i altres modernistes. Va viure, doncs, des de molt petita un ambient familiar que li va facilitar el contacte amb la literatura.

Va cursar l'ensenyament primari, dels 4 als 13 anys, a l'escola de la Divina Pastora, del barri de l'Eixample, on va residir sempre, i després va entrar a l'Institut de Secundària Montserrat. Va entrar també a l'escola d'Art Dramàtic Adrià Gual on coneixerà, entre altres, l'escriptora Maria Aurèlia Capmany amb qui després mantindrà una intensa amistat. Era l'època en què llegia ja autors com Manuel de Pedrolo, Bertold Brecht, Narcís Oller o Friedrich Dürrenmatt. Va obtenir el primer premi literari amb un poema de caire religiós sobre la patrona del centre de secundària on estudiava.Es va llicenciar en Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Encara estudiant, va participar en la Caputxinada l'any 1966, moviment de protesta de diversos intel.lectuals a Barcelona, abans del Maig Francès. És el mateix any que es casa, quan té tan sols vint anys. Un matrimoni que dura només tres anys i que ella mateixa diu sovint "que vol oblidar".

Treballa en diferents feines editorials, entre les quals la de la confecció de la primera etapa de la Gran Enciclopèdia Catalana, i té el primer fill. En aquesta etapa guanya els primers premis literaris com el dels Jocs Florals de Caracas, el de Sant Adrià i el de reportatges de Serra d'Or per a escriptors joves. Obté el premi Recull i, amb la narració guanyadora, i un altre aplec escrit posteriorment obté el Víctor Català (1970) que li obre les portes a l'edició comercial. Precisament s'assabenta que és guanyadora d'aquest premi quan, hores abans de la Nit de Santa Llúcia, el 13 de desembre del 1970, juntament amb un col.lectiu d'intel.lectuals i artistes, participa en una tancada al Monestir de Montserrat per protestar contra l'anomenat "procés de Burgos", que condemnaria a mort, sota la ratificació de Franco, uns membres d'ETA. Ella mateixa defineix aquella experiència amb aquestes paraules: «Vaig entrar a Montserrat com a "llicenciada" i en vaig sortir com a "escriptora".» Després de diverses temptatives polítiques, es presenta a les llistes del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) al Congrés de Diputats, per acte testimonial, amb el número deu, convençuda que no obtindrà l'acta de diputada. Més endavant abandonarà el partit quan aquest travessa una de les primeres crisis internes. A partir del 1977 conviu amb Joaquim Sempere, qui més tard serà el traductor a l'espanyol del seu llibre El cant de la joventut (El canto de la juventud. Península, 1990), i amb qui té un segon fill. Es confessa admiradora literàriament de l'escriptora Mercè Rodoreda, a qui considera la seva "mestra", i confessa en algunes entrevistes que l'únic que l'ha fet sentir "realitzada com a dona" ha estat tenir dos fills i dedicar-se a escriure.

De fet, aquesta dedicació gairebé vocacional és el que ja l'havia fet arribar al món de la narrativa ben jove. La seva intenció de dedicar-se professionalment a la literatura li fa alternar la narrativa amb l'assaig, la biografia, la cronica, el periodisme, tant escrit com audiovisual, sense oblidar el teatre. Fa alguns viatges becats, en un dels quals, escriu la crònica L'agulla daurada (1985), sobre el setge de Leningrad a la Segona Guerra Mundial. Abans havia estat també a Anglaterra, primer com a lectora de llengua espanyola a la Universitat de Bristol (1973-74) i després com a professora visitant a Glasgow, a la Universitat d'Strathclyde (1983).Des de molt aviat va tenir una idea clara del que per ella és la literatura i, concretament, la novel.la, gènere en el qual farà obres com Ramona, adéu (1972), El temps de les cireres, que guanya el premi Sant Jordi 1976, L'hora violeta (1980), L'òpera quotidiana (1985), La veu melodiosa (1987): «El que importa en una novel.la és la selecció de detalls, el clima i el llenguatge. El contingut sempre hi és. És la forma que li dóna el/la novel.lista allò que fa que l'escriptura sigui o no convincent.» Fidel a aquesta convicció, les seves novel.les beuen de les fonts de la societat del seu temps. Així, El temps de les cireres, és un retrat i una mirada crítica a un segment social que es pot concretar en els fills de la Primavera de Praga i el Maig Francès. Els personatges tenen carn i os i són tan importants les pulsions sentimentals com la meditació benèvola sobre la condició humana.

D'altra banda, a La veu melodiosa, una de les últimes publicacions de la seva trajectòria, la mirada ja és plena de compassió, fins al punt que s'estilitza totalment fins a donar un personatge especial, l'Espardenya, un adolescent, tan especial com ho podia ser ser la Colometa de la seva admirada Mercè Rodoreda i La plaça del diamant. A L'òpera quotidiana, la ironia, que mai és exempta de la seva obra, adopta un primer i exclusiu pla. I a El cant de la joventut, recull de narracions, no sols ha eixamplat la geografia sinó també el registre anímic. Fruit de les seves incursions periodístiques, publicarà diversos llibres, un dels quals, després de les últimes col.laboracions com a articulista que va fer al diari Avui, Digues que m'estimes encara que sigui mentida (Edicions 62, 1991) , el personatge és la pròpia autora, en una mena de memòries literàries escrites diàriament, quan ja se li havia declarat el càncer, fins a l'últim dia, ingressada a causa d'un procés irrevocable que acabaria amb la seva vida el 10 de novembre de 1991. Tota la seva trajectòria literària, breu però intensa, va estar marcada per una obsessió: «Sempre que escric una cosa és perquè no entenc el que veig.».

Extraído de: Associació d'escriptors en llengua catalana