.

Narcís Oller va néixer a Valls (Alt Camp) el 10 d'agost de 1846 i va morir a Barcelona, el 26 de juliol de 1930. Orfe de pare, va ser educat pel seu oncle, J. de Moragas i de Tavern, i va tenir una estreta relació amb el seu cosí Josep Yxart. Va estudiar Dret a Barcelona, on es va establir definitivament el 1873, exercint com a oficial de secretaria de la Diputació Provincial. Després, gairebé fins a la seva mort, va ser procurador dels tribunals.
L' aportació de Narcís Oller a la literatura catalana ha estat l'elaboració d'un llenguatge adaptat a la narració, la tradició del qual en català es remuntava a Tirant lo Blanc. En aquest sentit es considera Narcís Oller el patriarca de l'actual novel.lística de la literatura catalana.
Narcís Oller va aconseguir en el seu temps una fama europea només comparable en altres gèneres a la incidència d'Àngel Guimerà o de Jacint Verdaguer. Va fer alguns intents amb la narrativa breu, gènere en el qual va experimentar amb temes que posteriorment inclouria en les novel.les.
De formació romàntica, es va anar decantant cap a l'opció estètica que va d'Honoré de Balzac a Émile Zola. Narcís Oller va adoptar el model realista i va intentar oferir una reproducció objectiva de la societat del seu temps. Tot i la falta de recursos i models narratius, va trobar l'estil personal i va incorporar una temàtica i una visió del món inèdites a la literatura catalana vuitcentista. Va superar els obstacles i les deficiències de la llengua de l'època. Malgrat produir per al sector més selecte de la població, va arribar a capes prou àmplies i es va convertir en un autor popular.
Émile Zola i el naturalisme són elements fonamentals per entendre la visió literària de Narcís Oller. Mentre bona part de la crítica contemporània de l'autor afirmava el seu naturalisme, d'altres com Gaziel el negaven en funció d'uns criteris de caire moral més que no pas estètic. La majoria d'autors com Oller van utilitzar el naturalisme amb una gran vaguetat conceptual, sense aplicar la base ideològica, i van veure en Émile Zola només una garantia de modernitat i de prestigi per a la novel.la. El mateix Émile Zola va escriure la carta-pròleg a la traducció francesa de La papallona i va aclarir les distàncies existents entre la seva manera d'entendre la literatura i la d'Oller.
La personalitat artística d'Oller, en el seu vessant teòric, es va fonamentar en una concepció de l'art basada en els fets reals. Oller creia que la realitat només podia esdevenir obra d'art mitjançant la personalitat de l'artista. La seva manera d'escriure sobre conceptes com el "moralisme" o el "sentimentalisme" d'arrel romàntica l'individualitzen com a novel.lista.
Des del punt de vista ideològic, el fet que va tenir més incidència en Oller va ser la revolució del 1868, a conseqüència de la qual va deixar de sentir-se proper al partit demòcrata. Tota la vida va ser considerat com un catalanista conservador, especialment pel seu liberalisme moderat. Va entrar en contacte amb escriptors com Àngel Guimerà, Emili Vilanova, Víctor Català, Benito Pérez Galdós, o José María Pereda entre d'altres. Va deixar de banda els intents fets en castellà amb obres inacabades com El pintor Rubio (1867), a partir de la bona impressió que li van causar els Jocs Florals de 1877. Els seus relats Sor Sanxa i Isabel de Galceran van ser premiats en els Jocs del 1879 i en els del 1880, i aquell any va publicar l'aplec de narracions Croquis del natural.
La papallona (1882) li va suposar un gran èxit. Significa l'entrada de Narcís Oller al naturalisme. L'argument, pròxim a la novel.la fulletonesca, planteja la història d'una noia òrfena, ingènua i malaltissa que és seduïda i abandonada per un xicot que actua com si fos una papallona.
Gràcies al ressò de La papallona, Narcís Oller va tenir prou confiança com per escriure la que seria la seva producció més important: La bufetada (1884), L'Escanyapobres (1884), Vilaniu (1885), De tots colors (1888), La febre d'or (1890-1892, La bogeria (1899) i Pilar Prim (1906).
L'Escanyapobres és una novel.la que contraposa dues visions econòmiques davant de l'avarícia dels seus protagonistes. A Vilaniu planteja l'enamorament entre la dona d'un cacic i un jove, cosa que desencadena tot un seguit de desgràcies. A La febre d'or narra l'ascensió econòmica i social de Gil Foix, un home enriquit per la borsa i que acabarà perdent la seva fortuna. La bogeria és una obra basada en un fet real, on també descriu el procés d'embogiment del protagonista. Segurament aquesta és la novel.la més naturalista d'Oller. Pilar Prim, la seva darrera novel.la, planteja el conflicte de la protagonista, víctima de la clausura testamentària del marit, que priva de l'usdefruit dels béns a la vídua si torna a casar-se. Els personatges femenins d'Oller semblen més humans que els masculins i amb una personalitat molt més marcada, amb una psicologia que evoluciona constantment. El tema que més va atreure Narcís Oller va ser el del fenomen d'ascensió social de la burgesia del segle XIX, però al mateix temps va ignorar la situació d'injustícia social que vivien les capes populars.
Més tard, després d'aquestes obres, Oller va entrar en una etapa de silenci com a novel.lista. En els anys immediatament posteriors a la seva darrera novel.la -Pilar Prim- entre el 1905 i el 1913, va traduir obres de teatre, sobretot per motius econòmics. Va incorporar a la literatura catalana una bona nòmina de dramaturgs estrangers. De fet, ja el 1894, sota el pseudònim de Metjaustinch, havia fet una paròdia de La intrusa de Maeterlinck, amb el títol de La brusa i, el 1900, publicava Teatre d'aficionats, un volum de traduccions de comèdies sentimentals tretes del Théâtre de campagne. El 1926 va publicar Renyines d'enamorats Narcís Oller va mantenir com a traductor uns interessos teatrals bàsicament vuitcentistes, en harmonia amb el seu ideari dramatúrgic.
En la darrera etapa vital es va retirar de l'escena pública i va centrar els esforços en la redacció de les Memòries literàries (1913-1918, amb afegitons de 1919 a 1922) on referma les pròpies conviccions, tant literàries com ètiques. L'edició en dotze volums de les seves Obres completes, entre 1928 i 1930, revisades i amb ortografia normalitzada, van representar el reajustament del panorama literari català i l'esperit de represa. Els últims anys, tot i sentir-se menystingut per la intel.lectualitat noucentista, se li van tributar un parell d'homenatges com a reconeixement d'una trajectòria important i imprescindible per entendre la narrativa actual de la literatura catalana.
El 1992, el director de cinema Gonzalo Herralde va fer una adaptació de la novel.la La febre d'or, amb guió de Guillem-Jordi Graells. La pel.lícula, en versió catalana i castellana, de 321 minuts de durada, coproduïda amb Televisió de Catalunya i Televisió Espanyola, per a una posterior explotació televisiva, va representar una de les produccions més importants del cinema català de l'última dècada del segle XX. Un extens i luxós repartiment es va veure encapçalat per Fernando Guillén Cuervo, en el paper protagonista de Gil Foix. El rodatge va seguir molts dels escenaris que s'intueixen en la novel.la i representa en part un retrat de l'època viscuda per Narcís Oller. La pel.lícula es va estrenar el 16 d'abril de 1993.

Extraído de: Associació d'escriptors en llengua catalana